LA JOIA DE VIURE LA NATURA

DES DE QUE VAIG OBRIR EL BLOC L'ANY 2011 FINS EL 2015 HI TROBAREU ESCRITS EL NOM CIENTÍFIC, LA FAMÍLIA I EL NOM POPULAR

diumenge, 27 de gener de 2013

Vall de Ribes... i Reflexió !

 (Batet)

L'alta muntanya símbol de la Aspiració Humana i Espiritual en el Temps.

Quant veig una muntanya molt alta de forma piramidal, amb un únic camí ascendent que la rodeja constantment fins arribar al cim, em fa pensar en el simbolisme que conté quant ho relaciono amb l'afany de superació  humana i espiritual.
La analogia la podem veure en gairebé tot.

 Les voltes que donem a la muntanya per ascendir fins el cim, podem representar-la  com la Roda de encarnacions humanes.  
La base ampla i extensa és el nivell per on es mou la humanitat comú, donant voltes que duren un llarg període de temps una vida rere l'altre.
En aquesta etapa la perspectiva és molt limitada.
A mesura que ascendim en l'espiral ampliem la perspectiva (la consciència), el cercle es va tancant i el recorregut es fa més curt. 
El temps es redueix, s'amplia la visió de l'espai i veiem el panorama amb més extensió i profunditat.
En cada volta de l'espiral  (encarnació) repetim la mateixa visió del paisatge però amb una comprensió superior i més completa del que ens envolta.
El cercle es va tancant a mesura que ens acostem al cim. D'una volta a una altre 
(encarnacions) el temps cada cop és més curt  
Un cop arribem al cim el temps s'atura, desapareixen les distàncies i també l'espai que les separava, i la percepció real del camí  durant el llarg recorregut que hem hagut de fer per arribar al cim, és total.
On no hi ha moviment no existeix passat ni futur, el temps deixa d'existir, l'únic que existeix és el present.
Per arribar a viure el present hem d'aprendre a sintetitzar els pensaments, com a conseqüència sintetitzarem  les paraules i simplificarem la nostre vida.
Les encarnacions es succeeixen com un llamp vist des de la perspectiva còsmica, fins que som absorbits per l'estat de consciència on el temps i l'espai en deixat d'existir. 

7 comentaris:

  1. Hola Marta,

    Ens pasem moltes vides i vides a les valls a on som presoners de la ceguesa o curts de vista sense comprendre res de res de tot el que ens envolta i de totes les circustàncies que vivim, però quan no tenim por a sol i ens hi posem de cara, la seva resplandor ens empeny a asecendir encara que aquest camí estigui plé de parills i relliscades. Aleshores la nostra força ens condueix a veure cada vegada més una nova característica de la vida... ens comencem a qüestionar i a partir d'aquí la visió que tens al davantés tan extraordinària que no té límits i cada vegada tens més ganes d'experimentar i fer comparacions entre la vall i el cim des d'on veus tot l'infinit a nivell intern.

    Gràcies.

    ResponElimina
  2. Bona reflexió i bonica comparativa dels nostres avanços interns amb l'ascensió al cim d'una muntanya.

    Si a algú se li digués per què hi pugem, hi haurien més respostes que poder muntanyes, però crec que es la barreja d'esforç, sacrifici, superació, curiositat i fins i tot, de vegades, arrogància.

    Faig unes petites comparatives meves a tot això en relació a l'anima.

    Esforç: perquè és necessari assumir un esforç per arribar-hi. Quan s'és més jove o s'està en millor forma física (i de vegades psíquica) es puja més ràpid i millor, però la mateixa rapidesa fa que un es perdi algunes sensacions pel camí. Quan s'és més gran o no s'està tant en forma llavors es va més a poc a poc, però llavors et permet observar amb més cura tot allò que de vegades passa desapercebut si és va més ràpid. A l'ànima li passa el mateix. Si no meditem el que fem i assimilem les experiències, aquestes passen desapercebudes. Quan reflexionem més sovint (que sol ser a mesura que anem fent-nos grans), podem treure valuoses experiències del dia a dia, cosa que d'altre manera ni hi seriem conscients.

    Sacrifici: perquè trobant-nos en forma o no, cal dominar les temptacions que el cos ens llença per que abandonem l'objectiu (estic cansat..., però si ja hi has pujat moltes vegades a aquest cim..., fa fred, fa calor, tinc gana, tinc set, que se t'ha perdut allà dalt?...). De vegades ho comparo a les temptacions i debilitats del nostre cos quan vol fer segons que i la nostra ànima intenta subjugar-lo. És una lluita d'"abandonar" o seguir ferms en els nostres propòsits.

    Superació: perquè quan assoleixes un objectiu amb il•lusió i alegria, penses que ets capaç d’aconseguir quelcom més important, et mentalitzes i ho intentes. Cada cop vas superant-te a tu mateix (no es tracta de competir amb els altres) i això t'anima a anar pujant cada cop un graó més. Quan mires enrere el teu passat de muntanyes, somrius benèvolament al veure lo molt que en aquell temps representava per a tu aquella mateixa muntanya i en realitat lo poc que ara representa en comparació a les que has anat assolint fins el moment. A l'ànima pot semblar-li un gran èxit l'aconseguir "x" objectiu, però quan més avances i mires enrere més veus que quan arribes a un punt el que et semblava impossible de superar, també ho superes.

    Curiositat: perquè la primera vegada que es puja a una muntanya sol ser per curiositat de què es veurà des de dalt?, què trobaré? valdrà la pena?..., però a mesura que puges més i més cops, te n'adones que encara que hagis pujat moltes vegades, sempre tens aquella curiositat de saber que trobaràs; un ramat d'isards, unes flors molt maques, aquells colors de la gespa, el cel o les pedres reflectades pel Sol, trobes al cim algú amb el que xerres poder de més muntanyes i les seves vistes... A l’anima crec que li succeeix quelcom semblant.

    (CONTINÚA)

    ResponElimina
  3. (CONTINUACIÓ)

    El que diré ara és una opinió meva i no té per què ser certa, però així m’ho ha semblat en a mi. Penso que de vegades l’inici de l’espiritualitat ens ve donada per la por a la mort. Quan som petits (i de grans també de vegades) no acceptem que ens haguem de morir. Ens revelem i busquem quelcom per poder suplir aquest por a la mort (assimilable al primer cop que un puja a una muntanya per saber que es veu des d’allà dalt). Negant-nos a acceptar la mort perquè no ho trobem lògic, comencem a buscar i llegir llibres d’espiritualitat de diversa índole, i a mesura que anem perfilant les nostres creences i ens encarrilem capa aquella que ens sembla més propera a la nostra manera de ser, llavors comencem a perdre la por a la mort i comencem a entendre (amb l’ajuda del nostre interior) cada cop més coses. El que va fer esclatar la flama de l’espiritualitat va ser la por a la mort, però un cop encesa la foguera aquesta es va alimentant amb les nostres aportacions tant en coneixements com en experiències. Comença llavors la “curiositat” per, tot i haver trobat resposta a la por a la mort (amb equivalència a pujar per primer cop a un cim), continuar indagant més i més coses sobre espiritualitat (continuar pujant al mateix cim per aprendre noves experiències).

    Es una comparativa pròpia i poder massa personal, però així us ho comento com jo ho he viscut.

    Per últim i tornat als motius de pujar a les muntanyes, queda l’arrogància. Risc d’arrogància de poder sentir-te superior a d’altres per l’esforç que tu realitzes i els altres no volen realitzar. És una sensació en la que cal anar amb molt de compte, doncs com veiem que ens superem a nosaltres mateixos i molts no ho volem ni tan sols intentar, ens podem arribar a creure’ns superiors... Un risc molt alt que cal vigilar que no succeeixi, doncs ens enquistaríem en nosaltres mateixos i evitaríem evolucionar. La comparativa de l’ànima seria semblant al que vas comentar fa poc Marta. En el moment en el que “sortim” de la massa i actuem i pensem per nosaltres mateixos (o al menys així ho creiem), la nostre ment pot tenir tendència a sentir-se “superior” als altres, per no deixar-se portar pel ramat.

    La muntanya m’ha aportat grates (i de vegades no tan grates) vivències. De fet encara me n’aporta encara que menys sovint al no sortir tant com abans, però es fàcil trobar semblança amb l’aprenentatge espiritual que anem seguint. Quan arribes a un punt determinat passes a ensenyar aquelles creences i vivències que un pensa són les correctes, a l’igual que a la muntanya, que quan ja en saps una mica (o creus que en saps), portes a altres persones i les ajudes a superar les pors i els mals moments i els hi fas veure tot lo bo de les ascensions que bé compensen tot esforç.

    He portat gent a muntanya (durant uns anys vaig ser guia, no oficial, però feia les funcions) i guardo bons records d’ajudar-los a sentir i gaudir de les muntanyes i de la natura. Com en els exemples anteriors de similituds de la muntanya i l’anima, quan un ja se sent “expert”, llavors comença a portar a gent a muntanya. Amb el temps m’agradaria també acompanyar a gent pel camí espiritual, però el pendent i els perills del camí espiritual son més drets i difícils... és molt més fàcil portar gent a muntanya!

    M’he excedit, i molt, en aquestes reflexions, però m’he sentit inspirat. Probablement hauria d’haver comentat tot això en un nou article de blog i no aquí com a resposta. Espero no haver-me fet molt pesat.

    Una forta abraçada Marta

    ResponElimina
  4. El pujar a la muntanya mai no s'acaba quan has començat... sempre hi ha quelcom a decubrir.
    Mirem enrere i veiem muntanyes ja assolides i ja sense massa importancia. pasejem i pujem la que tenim al davant. Quan hi aribem, ens sembla estar al final, però de sobte a la llunyuania una altre muntanya ens crida i espera...
    LLUNY SEMPRE MOLT MES LLUNY!!!

    ResponElimina
  5. Magnífic! Dani

    N'es fet una descripció realment bonica, molt real i em la que m'identifico plenament.
    Es nota que estaves inspirat. És aquesta espontanitat la que ens permet comunicar-nos directament amb l'ànima de les persones.
    Es pot estar parlant d'un mateix i al mateix temps difondre un missatge que fa reflexionar sobre coses superiors.

    L'inici de l'espiritualitat per mi va ser per motius diferents.
    La por a la mort ha existit des de sempre, i també la recerca de quelcom superior en que sentir-nos emparats.
    T'agraeixo molt sincerament que hagis compartit les teves reflexions Dani, amb elles es enriquit el contingut d'aquest bloc.

    Una forta abraçada Dani.

    ResponElimina
  6. Olga i Carles,
    gracies per ser aquí de nou.

    Quant s'arriba al cim de la
    (muntanya, l'Iniciat decideix donar l'esquena a la Llum, i descendir de nou al món dels homes per senyalar-los el Camí de la Alliberació,(el cim de la muntanya)
    L'Iniciat renuncia temporalment a seguir ascendint envers el camí superior que té per davant, per servir al seu Mestre i contribuir a realitzar el Pla de Déu aquí a la Terra.

    Una abraçada

    ResponElimina
  7. Si Marta,
    aquest és un dels set camins a escollir quan has arribat al cim dels cims. Renucnciar ak nirvana per ajudar a la humanitat ha de ser una de les eleccions més extraorinaries en actitud de servei.


    Gràcies.
    Una abraçada.








    Sí Marta,

    ResponElimina