Poema místic
Quant la creació era nova i totes les estrelles
brillaven amb el seu primer esplendor, els
déus reunien al cel llur asamblea i cantaven:
" Oh, pintura de perfecció ! Oh bellesa sense taca !"
Més un d'ells cridà de sobte: " Sembla que s'ha trencat la cadena de llum i que ha desaparegut una de les estrelles !"
Les cordes d'or de llurs arpes es trencaren, la cançó s'interrompé i tots cridaren amb consternació: " Sí, aquella estrella perduda era la millor, era la glòria de tots els cels!"
Des de aquell dia la recerca no ha parat,
i des d'aleshores els déus es criden d'un
a l'altre que el món ha perdut amb ella la seva única joia.
Només en el més pregon silenci de la nit les
estrelles somriuen i es murmuren l'una a l'altre: "La recerca és inútil ! una perfecció completa no pot existir mai !"
Les cordes d'or de llurs arpes es trencaren, la cançó s'interrompé i tots cridaren amb consternació: " Sí, aquella estrella perduda era la millor, era la glòria de tots els cels!"
Des de aquell dia la recerca no ha parat,
i des d'aleshores els déus es criden d'un
a l'altre que el món ha perdut amb ella la seva única joia.
Només en el més pregon silenci de la nit les
estrelles somriuen i es murmuren l'una a l'altre: "La recerca és inútil ! una perfecció completa no pot existir mai !"
Rabindrnath Tagore