LA JOIA DE VIURE LA NATURA

DES DE QUE VAIG OBRIR EL BLOC L'ANY 2011 FINS EL 2015 HI TROBAREU ESCRITS EL NOM CIENTÍFIC, LA FAMÍLIA I EL NOM POPULAR

dimarts, 21 d’agost de 2012

D'excursió pel camí de Núria..i Una experiència mol especial !




 





Una experiència mol especial !

Us voldria explicar una experiència que vaig viure fa bastants anys
Era l'estiu, estàvem passant les vacances amb la meva família en un poble de muntanya de Castelló de la Plana, on els meus sogres hi tenien una casa.
Llavors jo criava al pit a la meva filla que tenia dos mesos

Per començar us diré que sempre he tingut una relació mol estreta amb els animals i m'hi he entès mol bé, tant amb els domèstics com em els que no ho son. Tota la meva família sempre em tingut gats i gossos a casa, generalment recollits del carrer.
  Qualsevol altre animalet, especialment si ha estat en perill,  sempre m'ha inspirat tendresa i un sentiment protector.
Us ho explicaré !

Cada vespre sortíem a passejar per les afores del poble, doncs era l'hora que començava a disminuir la calor. Era a finals d'agost i el dia s'havia escurçat bastant.
Quant ja tornàvem cap a casa, al entrar al poble i mig a les fosques, vaig veure una "coseta" mol menuda a terra, des de lluny semblava un pardal. Ens hi vam acostar i llavors varem veure que era un Rat-panat. (murciélago común) 

-Cada dia al vespre els contemplàvem des de casa quant sortien de sota les teules de les cases per caçar mosquits-

En principi vaig creure que havia caigut del niu i s'havia mort doncs no es movia gens. El vaig agafar amb mol de compte i em va semblar que notava una lleu escalforeta que desprenia el seu cos. Li vaig estirar les membranes de les ales per veure que no se les hagués trencat, però per sort estaven bé  
El primer que vaig pensar va ser intentar alimentar-lo però,
com hauríem de  fer-ho per caçar nosaltres els mosquits que ells es mengen? 
Llavors  vaig recordar que son mamífers, i sense pensar-m'ho dues vegades em vaig treure llet del pit posant-la en una bossa de plàstic fent com un embut, vaig tallar la punta i li vaig acostar.
La reacció va ser " miraculosa"  com si hagués ressuscitat... Al sentir l'olor si va agafar amb un gran delit, devia fer moltes hores que no rebia aliment.
 Tal  com fan els nadons, va prendre-s la llet fins que es va quedar ben tip i es va adormir.
El vaig deixar tota la nit a dalt de les golfes a dins d'una caixa de sabates oberta, a sota del safareig.
Al endemà ja es movia però encara estava dèbil. Li vaig seguir donant la llet tres cops al dia, i al vespre, ja no li agradava que l'agafés   Això era bona senyal!
El tercer dia quant hi vaig anar al matí, el vaig trobar agafat a sota el safareig de cap per vall, tal com dormen ells.  
Aquell dia em volia mossegar al  l'agafar-lo, però podia més la gana i va acabar prenent-se la llet. 
En certa forma començava a confiar en mi.
Varem veure que ja era hora deixar-lo anar i aquella nit, al varem deixar a fora el terrat.
 A l'endemà havia volat.

Era tan menut com un pardal i tenia el pel finíssim, d'un color ros grisenc. El seu cap recordava a un gos llop, amb les orelles mol dretes i el morret allargat. Era un animalet preciós.
Vaig sentir una gran tendresa  i no he oblidat ni un sol detall d'aquella experiència.

4 comentaris:

  1. Commovedora i bonica experiència la teva Marta.

    Res que pugui donar més satisfacció (espiritual al menys) que ser útil als demés (sigui quina sigui la forma de vida que s'oculti darrera).

    Jo també intento seguir aquella màxima del llibre de H.P.B. "La Veu del Silenci":

    "Ajuda a la Natura i amb ella treballa
    i la Natura et considerarà com un dels seus creadors i et retrà obediència"


    Tot i amb això, d'un temps cap aquí començo a tenir problemes de saber com actuar en determinats casos. M'explico:

    Per exemple, si veig un escarabatet boca amunt, si soc conscient el poso boca avall. Aquest exemple es fàcil. Ajudes sense possibilitat d'equivocar-te, ja que no perjudiques a ningú. Però n'hi han exemples més difícils.

    Una papallona que ha quedat atrapada en la teranyina d'una aranya. El primer impuls és alliberar-la, però fredament i reflexionant penso: "La Natura ha de seguir el seu curs i no hauries d'interposar-te en el seu camí, doncs l'aranya té dret a viure igual que la papallona, però per sobreviure s'ha d'alimentar de la papallona... deixa llavors que la Natura segueixi el seu curs i no prenguis part de cap bàndol. Si el destí és que s'alliberi, ho farà. Si no ho és serà menjada per la aranya"

    Crec que és l'actitud correcta, però costa d'acceptar. En aquests moments som com "cèsars". Podem decidir qui ha de morir i qui viure, però la responsabilitat kàrmica que això comporta, no m'agrada gens ni mica assumir-la.

    Tot i amb això, se que viure és això. A més coneixement i avanç espiritual més responsabilitat toca prendre.

    Són en aquests moments en els que, com un nen, voldria que determinades responsabilitats i decisions les prenguessin els altres, però llavors serien els altres els que evolucionarien i no jo.

    Gràcies per la bonica vivència que ens has oferit Marta

    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Jo també m'he trobat sovint amb aquest dilema Dani.
    Fa pocs dies anant per la muntanya vaig trobar un gat d'una masia que crec que corre lliurement pel bosc " buscant-se la vida". Em té molta confiança perquè sempre que el trobo li porto menjar.
    Aquest dia duia agafat pel coll un conillet petit que havia cassat. Ell va semblar que dubtava en al veure que jo li portava el menjar, però jo vaig seguir fent el meu camí, malgrat la pena que em feia aquell animalet indefens, doncs per altre part el gat, també havia d'aprendre a sobreviure en la seva llibertat.
    No vaig fer res perquè vaig pensar el mateix que tu. No crec que tinguem dret a intervenir, perquè sigui quina sigui la decisió que prenguem, sempre en sortirà perjudicada una de les parts.

    Això si però, en els meus dos gats no els hi deixo cassar- si ho puc evitar- cap papallona,insecte o ocellet que vingui a casa. Ho tenen prohibit!

    Gracies a tu Dani per compartir la teva sensibilitat i amor per la Natura.

    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Una historia molt bonica, la natura es molt maca i ens ompla de satisfacció sempre i quan la respectem.
    Petons

    ResponElimina
  4. Hola Maria Carme,
    Estic contenta de tornar-te a tenir aquí i que t'hagi agradat la meva experiència.

    Petons

    ResponElimina