El dia que amb lliuri
de tots els lligams
volaré enlaire
fins el cim més alt
A la meva orella
xiularà el vent
la boira com rosada
reposarà damunt
meu
La llum del sol
m’omplirà l’esperit
sentiré la joia
dintre del meu pit
L'espurneig de les estrelles
arribarà a mi i
jo mi deixaré anar
fins a l'infinit
Com l’oreig de l’alba
tan serè i suau
com moixaines dolces
del més bell amant
*
Marta Parramon 1981
Marta Parramon 1981
Gràcies.
ResponEliminaUna maravella de poesia
Petonts.
Gracies Olga i Carles per el vostre interès i fidel companyia!
ResponEliminaPetons
Un poema molt i molt bonic i amb molta raó. Cuan podrem desfer-nos dels lligams?
ResponEliminaUna abraçada
A vegades allò que ens lliga i ens te empresonats es el que ens cal perquè reaccionem i ens donem compte que tot depen de nosaltres i de ningú mes que ens alliberem. Quant ens proposem assolir una fita l'important es no perdre-la de vista, sigui quin sigui i com sigui el camí que ens hi condueix.
ResponEliminaUna cosa es la llibertat personal en les relacions que establim i si volem viure la vida sense sentir-nos obligats per les responsabilitats que hi estem compromesos.
Pero de l'altre manera de deslligar-nos ja no en podem dir llibertat, sino, alliberació!... i això només succeeix quant aprenem a ser nosaltres mateixos, quant deixem d'estar condicionats per les costums d'una cultura i d'una societat que ens ofega, però que ens fa por del que pot passar si decidim pensar per nosaltres mateixos.
Quant donem el primer pas hem iniciat el camí envers aquesta alliberació tan necessària que ens cal per poder seguir evolucionant com Persones en uns nous valors que no siguin imposats.
Gracies M. Carme, m'alegra que t'hagi agradat el poema.
Una abraçada